Xavier Pla és considerat el màxim expert sobre Eugeni
Xammar, juntament amb Quim Torra. Pla és professor de literatura catalana
contemporània i teoria de la literatura a la Universitat de Girona. A part d’un
expert en Xammar, també és un bon coneixedor de la vida i obra de Josep Pla.
Pregunta: Quina importància té Xammar
per al periodisme català?
Xavier Pla: Cal posar Xammar en el seu
context. Ell comença a exercir el periodisme durant la I Guerra Mundial.
Aquests anys neix tota una generació de periodistes europeus que van a cobrir
la guerra al front. Hi ha una demanda dels lectors per saber què passa a la
guerra. I Xammar no s’està a la redacció, o mira les notícies que envien les
agències. Ell va a la guerra a buscar les notícies, és el primer periodista
català modern, no esperarà que les novetats li arribin.
P: Per què és una figura tan
oblidada, sobretot si el comparem amb el seu amic Josep Pla?
XP: Són dues figures molt
semblants però que són molt diferents. Pla té una vocació literària, fa servir
el periodisme com un gènere literari. Xammar és periodista pur. Ell busca la
notícia, fa l’article, i quan ja s’ha publicat se’n despreocupa, mai farà
reculls d’articles. En canvi Pla escriu els articles sabent que després en
publicarà un llibre. Ha deixat tota una obra literària i això també ajuda a que
sigui més conegut.
P: I que a la transició no es
rescatés la seva figura influeix en el seu oblit?
XP: És clar, Xammar és un home que
pren decisions radicals. Per exemple, de jove marxa a França i Argentina per no
fer el servei militar, o després de la Guerra Civil decideix no escriure més en
castellà. És una persona de conviccions clarament catalanistes, i després a la
transició resulta una figura absolutament incòmoda. No hi havia consens per
reivindicar-la, més enllà de Ramon Barnils, Montserrat Roig, Joan de Segarra i
poc més.
P: Què aporta de nou Xammar com a
periodista?
XP: És un home que sent autodidacta
parla 7 idiomes, i té una capacitat individual de superar els obstacles del
periodisme que el fan ser molt intuïtiu. Aquesta formació peculiar el fan molt
versàtil i flexible, de seguida capta la notícia, la novetat, i sap què
passarà.
També té la virtut que va al gra. Quan parla de la
situació d’Alemanya no parlarà de teoria política o grans elucubracions
ideològiques, sinó que parlarà d’un fet concret, d’una anècdota concreta, d’un
personatge, que farà que l’article sigui molt llegidor, molt directe, i el
lector entén perfectament allò que li vol explicar.
P: I literàriament, com el
defineixes?
XP: Utilitza un llenguatge
directe, clar, sense parafernàlies, sense palles mentals. Té un estil
antiretòric en el sentit que tot l’esforç de la llengua, de l’estil i del text
es posa a captar l’atenció del lector i convèncer-lo.
P: Darrerament s’estan fent
esforços per recuperar la seva figura, ja abans de l’any commemoratiu. A qui
devem la recuperació de Xammar?
XP: En primer lloc es deu al
mateix Xammar, perquè és un valor segur. I en relació al que passa a Catalunya
als últims anys, ell és un catalanista de pedra picada, però cosmopolita.
Catalanista però europeista, és localista però li interessa la política
internacional. Aquesta combinació de catalanisme i europeisme i cosmopolitisme
ara ens fascina. No és mai provincià, sempre parla de Catalunya en diàleg als
altres països del món.
Per tant, Xammar ha trigat a ser reconegut, però és com
la fruita madura, acaba caient de l’arbre. És un valor segur. Després, hi ha gent
que ha contribuït a divulgar-lo més. Recordem que Xammar no publica en vida ni
les seves memòries. A Granollers i a l’Ametlla, abans de morir, va trobar
alguns amics que el van acompanyar i van donar testimoni de la seva vida amb
les memòries, com els Badia o els Parellada.
Hem de parlar de l’editor Jaume Vallcorba, de Quaderns
Crema, que va reeditar les memòries, va publicar Periodisme, l’Ou de la serp,
em va publicar les Cartes d’Eugeni Xammar
a Josep Pla... I en els darrers anys jo destacaria en Quim Torra, que
publica la seva biografia literària. Som un conjunt de persones que no ens
coneixíem però compartíem la fascinació pel personatge i estem convençuts que
mereix ser més merescut.
P: Quins valors té que atrauen
tant, i a diferent de tendències polítiques diferents?
XP: Ell és un militant polític
però no de cap partit. Té conviccions profundes, vol que sigui un país modern,
independent, que el català sigui una llengua literària al nivell d’altres
llengües europees. És un home de conviccions i radicalitats, en un sentit
positiu. Però aquesta radicalitat catalanista i democràtica la porta a les
seves últimes conseqüències, i això el porta a deixar de fer periodisme acabada
la Guerra Civil, tampoc a l’exili, on acabarà discutint amb molta gent.
P: Aquí entren els altibaixos de
la seva relació amb Josep Pla?
XP: Sí. Són dos personatges que es
coneixen de joves, que s’admiren, són al mateix vaixell, però en el moment de
la guerra un queda al bàndol republicà i l’altre al franquista. Així i tot, al
cap dels anys, recuperen l’amistat i s’entenen en les coses bàsiques. No en les
anècdotes però sí en les bàsiques. Perquè Pla, que havia donat suport als
franquistes al primer moment, després fa una autocrítica, i per ell l’important
és la llengua i la literatura catalana, i aquí hi ha una actitud de
resistència.
P: L’”Ou de la serp” (cròniques
de l’Alemanya d’entreguerres) és el seu treball periodístic més destacat?
XP: A Xammar li preocupa el
present. Viatja amb Pla a Rússia i se n’oblida fets els articles, en canvi Pla
n’escriu un llibre. Però Xammar ja ha fet el viatge, els articles, i els ha
cobrat, per ell ja s’ha acabat. Aleshores se n’han fet reculls, dels seus
articles, i l’”Ou de la serp” té una unitat com a llibre, una unitat que
provoca esgarrifances perquè la seva lucidesa fa que llegeixis uns articles que
parlen de política alemanya i europea, però veus com poc a poc el nazisme es va
imposant i controlant la societat. Això en Xammar ho explica molt bé.
P: Hi ha un debat sobre si Xammar
i Pla van entrevistar de debò Hitler. Quina és la teva opinió?
XP: És un tema apassionant, i
segurament no té resposta. Jo crec que sí: van entrevistar Hitler quan encara
no era Hitler, era un personatge polític grotesc, marginal, que tothom se’l
prenia a broma. Per tant és claríssim que és certa, en la meva opinió. Sí que
sorprèn que ni Xammar en les seves memòries ni Pla en les pàgines i pàgines que
escriu dels seus anys a Berlín mencionin l’entrevista, enlloc d’apuntar-se la
medalla de dir: nosaltres ja ho vam avisar. Això em desconcerta, però, perquè s’haurien
inventat una entrevista amb una persona que no era famosa. Per què necessitaven
inventar-s’ho?
Jo crec que tot va ser fruit d’un atzar, que es devien
trobar en una cerveseria i van quedar per fer una entrevista. Tu et podries
inventar una entrevista a Steve Jobs, però qui s’inventaria una entrevista amb
un informàtic qualsevol que al cap de 10 anys, per casualitat, resulta ser l’informàtic
més famós del món? A més, Hitler els explica exactament el que pensava fer,
seria la primera vegada que hauria desvetllat, per exemple, les seves teories
racistes.
I potser més tard no en van fer propaganda per no ser
acusats de filonazis, per haver entrevistat Hitler quan no era rellevant
políticament.
P: Com creus que descriuria
Xammar el context actual de Catalunya?
XP: És política ficció, però podem
suposar que veuria el procés amb molt bons ulls el procés, i votaria Sí-Sí.
Però no oblidem que Xammar era un pragmàtic, quan calia sabia tocar de peus a
terra. Coneixia bé les relacions internacionals, i segurament voldria saber com
s’integraria la Catalunya independent a Europa.
P: Una valoració final dels actes
de l’Any Xammar?
XP: Cap crítica a fer-li. Sí que
faig una crida a tothom que tingui cartes d’Eugeni Xammar, que ens les faci
arribar al Quim Torra o a mi, que estem preparant-ne un recull de cara a
editar-lo properament.