"Avui Xammar estaria disparant amb bala" - Entrevista a David Fernàndez

Pregunta: Com vas descobrir Xammar?

David Fernàndez: Gairebé a les palpentes, com una part de la nostra generació que ho hem descobert tot. Cap a finals del 90, gràcies a un amic, i gràcies a la feina òbviament de Quaderns Crema, que reedita les seves obres. Em sorprèn moltíssim però lliga amb una història silenciada. També vaig descobrir Ovidi Montllor tard, quan moria. I t’adones que hi ha una història que mai ens han explicat, i que la transició és un relat fictici i deliberadament ficcionat.

P: Xammar té moltes facetes. És articulista, cronista i militant polític entre altres. Amb quina part et quedes?

DF: Em quedo amb el periodista total. Però és un bloc, és un personatge íntegre. També és fill del seu temps. Té dignitat, coratge, valentia i humilitat. Un té la sensació que Xammar no volia ser important, el que volia era ser útil. Em quedo amb el periodista, però periodista absolutament corresponsable amb el seu temps i el seu país.

P: Què aporta de nou? En quin sentit és útil?

David Fernàndez amb les memòries de Xammar

DF: Fa periodisme sense embuts. Diu les coses tal com són, no fa el periodisme de reverència que tenim actualment. Escriu sense contemplacions i intenta donar les claus interpretatives perquè cadascú es pugui formar la seva opinió. És un periodista lliure, no s’hauria de dir, però avui toca fer-ho. Després hi ha altres factors, com la riquesa lingüística, la capacitat de síntesi, o la capacitat de recrear i traslladar imatges, idees i realitats.

P: És un dels principals periodistes de la seva època?

DF: És un gran cronista, un dels millors de la seva època. I tal com ha evolucionat el nostre país, maldestrament al meu parer, ell en fa una crítica molt afilada i esmolada des del marge. Mai perd el rigor, i té una barreja d’humilitat i de sentit de l’humor, a vegades cínic, que li dóna una capacitat de pedagogia brutal. Xammar despulla, amb poques paraules descriu i et diu les coses tal com són.

P: L’”ou de la serp” és la seva obra mestra?

DF: Per mi, molt humilment, sí, però també és veritat que és el primer que vaig llegir de Xammar, i em va impactar moltíssim. Les cròniques de l’Alemanya d’entreguerres són genials. A més és precursor i premonitori. Sempre hi haurà la polèmica sobre la veracitat de l’entrevista a Hitler, però el que diu allà és el que passa. Ell ja avisa que aquest home és un babau, però també un perill, i pot destruir Europa. I així va ser, ho va intentar.

Són unes cròniques per llegir i rellegir. I també passa amb una època. Xammar és un símbol d’un moment molt fèrtil del periodisme català, amb molts noms destacats, com Tísner o Calders. La premsa catalana era molt prolífica abans de l’estroncament que va significar el Franquisme, que talla amb una tradició periodística que s’ha perdut, lamentablement, amb comptades excepcions. Era la intenció de la dictadura acabar amb una tradició de llibertat i cultura al nostre país.

P: La dictadura és clau per a l’oblit de Xammar i tants altres?

DF: Sí, Franco va finir, i el Franquisme, formalment, es va superar, però les herències culturals, i el pòsit d’amnèsia i desmemòria que acompanya 40 anys de dictadura brutal són un xoc del que encara no ens hem refet. I la prova és que Xammar encara avui s’ha de reivindicar. He passat molt per la facultat de periodisme i no forma part del pla. Ni ell ni molts altres. A l’escola pública, i batxillerat públic, no he conegut Montserrat Roig o Xammar.

P: I per què creus que aquesta memòria “antídot”, com dius sovint, tampoc es va recuperar acabada la dictadura? Xammar també és incòmode a la Catalunya post franquista?

DF: La memòria sempre és incòmoda. I aquest és el seu valor, la memòria és un antídot, sobretot per evitar repetir els errors i els horrors del passat. I també es pot dir avui, 36 anys després, que la transició espanyola de modèlica no en té res. Hi ha coses que segurament no es podien fer diferent, ateses les circumstàncies de l’època. Però hi ha altres àmbits que no costa un duro, que és qüestió de dignitat, com el reconeixement de les víctimes del Franquisme. Tot just ha estat una generació que no va viure aquella transició que ha obert el debat. Les fosses comunes, els repressors del Franquisme... Amnistia Internacional fa anys que diu que la Llei d’Amnistia va ser una llei de punt i final. L’amnistia de facto va ser pels repressors, els que practicaven la tortura a la Via Laietana o allà on fos. I ha estat la societat qui evita l’oblit i es mobilitza. En el cas de Xammar amb el Quim Torra, per exemple.

El problema és que la transició comporta, per aquells que la pacten, una planificació de l’oblit i de l’amnèsia absolutament insuportable. Per passar pàgina, que és una metàfora que s’utilitza sovint, primer s’ha de llegir. I el que ens han dit és que deixem una pàgina en blanc, que no existeix tot això. I en aquesta pàgina en blanc hi és Xammar i molts altres. La transició no deixa de ser una reforma impune del Franquisme. Seria impensable que es fes així a Nuremberg a Alemanya, o a Itàlia amb Mussolini. Però aquest és el problema, que al Franquisme no se’l va derrotar, se’l va reformar.

P: Citaves Quim Torra en la recuperació de Xammar. Hi ha algú més que destaquis en la recuperació de la seva memòria?

DF: S’han editat llibres, s’han anat fent coses. El Grup Barnils també hem treballat molt els “Periodistes del 39”, com els anomenem. Sobretot arran d’aquesta vergonya que Xammar no estigui reconegut, i en canvi se li doni la medalla al mèrit del treball a un espia de Franco com Carlos Sentís. És vergonyós que 40 anys després no només oblidem els que s’hi van deixar la vida i l’exili per la llibertat política de Catalunya i per la llibertat, en general, sinó que a més reconeguem una persona obertament implicada amb el bàndol feixista, amb la guerra contra Catalunya.

El primer que recupera Xammar és Quaderns Crema, al 1991, reeditant les memòries i alguns escrits. És una d’aquestes editorials petites que treballa al marge de la història i la lògica perversa dels mercats culturals. A Contravent, el Quim Torra, i més gent de la que ens pensem està col·laborant en recuperar Xammar. També són els moviments populars qui recuperen Ovidi Montllor des de fa 15 anys.

P: Xammar és defensat des d’àmbits ideològics molt diversos. Quins valors té, que siguin tan transversals?

DF: Sens dubte la tradició política que representem la CUP no és la de Xammar ni molt menys. El que passa és que estem en un temps molt kafkià, molt líquid. Hi ha un liberalisme que fins i tot Xammar, liberal, els passaria la mà per davant. Però això és un valor, la història d’un país és complexa i complicada, són plurals. I admiro com escriu, i les reflexions que fa, encara que ideològicament estiguem sovint a les antípodes. També em passa amb altra gent.

I hi ha un agreujant en el nostre cas, perquè no som un país normal. Xammar no viu una vida normal, viu una dictadura i un exili, i aquí hi ha una manca de reconeixement. Per tant tenim l’obligació ètica, moral, cultural i política d’oferir-li un reconeixement. I també els ponts són per creuar en les dues direccions. Per exemple el Quim Torra ha reivindicat molt Montserrat Roig, que té una tradició comunista catalana que no és la seva. Però una cosa no treu l’altra, hem d’acabar amb el pensament binari, maniqueu i compartimentat. A més Xammar també aporta molt a la nostra tradició. L’esquerra catalana no és heterogènia i és important conèixer les contradiccions del país. A part, quan una persona té la ploma, el caràcter i l’estil de Xammar s’ha d’admirar.

P: Com llegiria Xammar l’actualitat política de Catalunya?

DF: Avui Xammar estaria disparant amb bala, amb contundència. S’implicaria en el procés, segur. Costa opinar per algú que no hi és, però si recordem la seva frase, “tractant-se de Catalunya mai prenc precaucions”, segur que col·laboraria en què això tirés endavant. Però també seria molt crític en com s’està desfent el país, en el passotisme, l’apatia i l’egoisme radical que hi ha, per exemple. Suposo que ens estaria disparant a nosaltres també.

La qüestió no és tant què faria, sinó si el que significa ell pot tornar, ja que la crisi també afecta el periodisme. No només pel tancament de mitjans, sinó també pel que entenem pel periodisme. O és un altaveu, una corretja de transmissió del poder, o un contrapoder, que és com es va concebre. Avui tenim monòlegs, moltes vegades. Tenim crítiques tant per TVE com per TV3, els mecanismes de control de la informació afecten qualsevol poble i qualsevol cultura.