"Xammar es reivindica sol" - Entrevista a Xavier Pla

Xavier Pla és considerat el màxim expert sobre Eugeni Xammar, juntament amb Quim Torra. Pla és professor de literatura catalana contemporània i teoria de la literatura a la Universitat de Girona. A part d’un expert en Xammar, també és un bon coneixedor de la vida i obra de Josep Pla.

Pregunta: Quina importància té Xammar per al periodisme català?

Xavier Pla: Cal posar Xammar en el seu context. Ell comença a exercir el periodisme durant la I Guerra Mundial. Aquests anys neix tota una generació de periodistes europeus que van a cobrir la guerra al front. Hi ha una demanda dels lectors per saber què passa a la guerra. I Xammar no s’està a la redacció, o mira les notícies que envien les agències. Ell va a la guerra a buscar les notícies, és el primer periodista català modern, no esperarà que les novetats li arribin.

P: Per què és una figura tan oblidada, sobretot si el comparem amb el seu amic Josep Pla?

XP: Són dues figures molt semblants però que són molt diferents. Pla té una vocació literària, fa servir el periodisme com un gènere literari. Xammar és periodista pur. Ell busca la notícia, fa l’article, i quan ja s’ha publicat se’n despreocupa, mai farà reculls d’articles. En canvi Pla escriu els articles sabent que després en publicarà un llibre. Ha deixat tota una obra literària i això també ajuda a que sigui més conegut.

P: I que a la transició no es rescatés la seva figura influeix en el seu oblit?

XP: És clar, Xammar és un home que pren decisions radicals. Per exemple, de jove marxa a França i Argentina per no fer el servei militar, o després de la Guerra Civil decideix no escriure més en castellà. És una persona de conviccions clarament catalanistes, i després a la transició resulta una figura absolutament incòmoda. No hi havia consens per reivindicar-la, més enllà de Ramon Barnils, Montserrat Roig, Joan de Segarra i poc més.

P: Què aporta de nou Xammar com a periodista?

XP: És un home que sent autodidacta parla 7 idiomes, i té una capacitat individual de superar els obstacles del periodisme que el fan ser molt intuïtiu. Aquesta formació peculiar el fan molt versàtil i flexible, de seguida capta la notícia, la novetat, i sap què passarà.

També té la virtut que va al gra. Quan parla de la situació d’Alemanya no parlarà de teoria política o grans elucubracions ideològiques, sinó que parlarà d’un fet concret, d’una anècdota concreta, d’un personatge, que farà que l’article sigui molt llegidor, molt directe, i el lector entén perfectament allò que li vol explicar.

P: I literàriament, com el defineixes?

XP: Utilitza un llenguatge directe, clar, sense parafernàlies, sense palles mentals. Té un estil antiretòric en el sentit que tot l’esforç de la llengua, de l’estil i del text es posa a captar l’atenció del lector i convèncer-lo.

P: Darrerament s’estan fent esforços per recuperar la seva figura, ja abans de l’any commemoratiu. A qui devem la recuperació de Xammar?

XP: En primer lloc es deu al mateix Xammar, perquè és un valor segur. I en relació al que passa a Catalunya als últims anys, ell és un catalanista de pedra picada, però cosmopolita. Catalanista però europeista, és localista però li interessa la política internacional. Aquesta combinació de catalanisme i europeisme i cosmopolitisme ara ens fascina. No és mai provincià, sempre parla de Catalunya en diàleg als altres països del món.

Per tant, Xammar ha trigat a ser reconegut, però és com la fruita madura, acaba caient de l’arbre. És un valor segur. Després, hi ha gent que ha contribuït a divulgar-lo més. Recordem que Xammar no publica en vida ni les seves memòries. A Granollers i a l’Ametlla, abans de morir, va trobar alguns amics que el van acompanyar i van donar testimoni de la seva vida amb les memòries, com els Badia o els Parellada.

Hem de parlar de l’editor Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, que va reeditar les memòries, va publicar Periodisme, l’Ou de la serp, em va publicar les Cartes d’Eugeni Xammar a Josep Pla... I en els darrers anys jo destacaria en Quim Torra, que publica la seva biografia literària. Som un conjunt de persones que no ens coneixíem però compartíem la fascinació pel personatge i estem convençuts que mereix ser més merescut.

P: Quins valors té que atrauen tant, i a diferent de tendències polítiques diferents?

XP: Ell és un militant polític però no de cap partit. Té conviccions profundes, vol que sigui un país modern, independent, que el català sigui una llengua literària al nivell d’altres llengües europees. És un home de conviccions i radicalitats, en un sentit positiu. Però aquesta radicalitat catalanista i democràtica la porta a les seves últimes conseqüències, i això el porta a deixar de fer periodisme acabada la Guerra Civil, tampoc a l’exili, on acabarà discutint amb molta gent.

P: Aquí entren els altibaixos de la seva relació amb Josep Pla?

XP: Sí. Són dos personatges que es coneixen de joves, que s’admiren, són al mateix vaixell, però en el moment de la guerra un queda al bàndol republicà i l’altre al franquista. Així i tot, al cap dels anys, recuperen l’amistat i s’entenen en les coses bàsiques. No en les anècdotes però sí en les bàsiques. Perquè Pla, que havia donat suport als franquistes al primer moment, després fa una autocrítica, i per ell l’important és la llengua i la literatura catalana, i aquí hi ha una actitud de resistència.

P: L’”Ou de la serp” (cròniques de l’Alemanya d’entreguerres) és el seu treball periodístic més destacat?

XP: A Xammar li preocupa el present. Viatja amb Pla a Rússia i se n’oblida fets els articles, en canvi Pla n’escriu un llibre. Però Xammar ja ha fet el viatge, els articles, i els ha cobrat, per ell ja s’ha acabat. Aleshores se n’han fet reculls, dels seus articles, i l’”Ou de la serp” té una unitat com a llibre, una unitat que provoca esgarrifances perquè la seva lucidesa fa que llegeixis uns articles que parlen de política alemanya i europea, però veus com poc a poc el nazisme es va imposant i controlant la societat. Això en Xammar ho explica molt bé.

P: Hi ha un debat sobre si Xammar i Pla van entrevistar de debò Hitler. Quina és la teva opinió?

XP: És un tema apassionant, i segurament no té resposta. Jo crec que sí: van entrevistar Hitler quan encara no era Hitler, era un personatge polític grotesc, marginal, que tothom se’l prenia a broma. Per tant és claríssim que és certa, en la meva opinió. Sí que sorprèn que ni Xammar en les seves memòries ni Pla en les pàgines i pàgines que escriu dels seus anys a Berlín mencionin l’entrevista, enlloc d’apuntar-se la medalla de dir: nosaltres ja ho vam avisar. Això em desconcerta, però, perquè s’haurien inventat una entrevista amb una persona que no era famosa. Per què necessitaven inventar-s’ho?

Jo crec que tot va ser fruit d’un atzar, que es devien trobar en una cerveseria i van quedar per fer una entrevista. Tu et podries inventar una entrevista a Steve Jobs, però qui s’inventaria una entrevista amb un informàtic qualsevol que al cap de 10 anys, per casualitat, resulta ser l’informàtic més famós del món? A més, Hitler els explica exactament el que pensava fer, seria la primera vegada que hauria desvetllat, per exemple, les seves teories racistes.

I potser més tard no en van fer propaganda per no ser acusats de filonazis, per haver entrevistat Hitler quan no era rellevant políticament.

P: Com creus que descriuria Xammar el context actual de Catalunya?

XP: És política ficció, però podem suposar que veuria el procés amb molt bons ulls el procés, i votaria Sí-Sí. Però no oblidem que Xammar era un pragmàtic, quan calia sabia tocar de peus a terra. Coneixia bé les relacions internacionals, i segurament voldria saber com s’integraria la Catalunya independent a Europa.

P: Una valoració final dels actes de l’Any Xammar?

XP: Cap crítica a fer-li. Sí que faig una crida a tothom que tingui cartes d’Eugeni Xammar, que ens les faci arribar al Quim Torra o a mi, que estem preparant-ne un recull de cara a editar-lo properament.